«La fama del nostre vi
fon gran en l’antiga Roma
ja Tito Livi alabava
lo bon vi vell de Laurona»
Ha plogut molt des dels
temps en què els ibers feien servir els trulls del Castellet de Bernabé, de la
Monravana... Els edetans de l'època romana feien sacrificis amb vi per
obtenir-ne els favors dels déus protectors de la llar, dels manes...
Al llarg del segle XV el
justícia de la vila de Llíria anota una diversitat de denúncies comeses pels
veïns d'aquesta localitat, entre elles algunes referents (2) a aldarulls
ocorreguts als "hostals" (tavernes), denúncies relacionades amb el
tema que ens ocupa en aquest article.
 |
| El Sano a la plaça Major |
Les més interessants són les
que ens parlen de Caraucla, un personatge del moment, denunciat dues vegades
per participar en baralles ocorregudes a la taverna, en una de les quals
resulta ferit de navalla.
A la documentació se'ns fa
una descripció de la funció social de les tavernes. A elles acudiran,
majoritàriament, llauradors pobres, menestrals, i resta d'oficis que podem
situar als estrats més necessitats de la societat.
Els dies de festa, després
de missa, els rics aniran a caçar i, se suposa, a altres actes sols permesos a
la gent amb un bon nivell econòmic.
Els pobres aprofitaran el
dia per a netejar o posar a punt les eines de treball; per a fer llata, o com
ja hem dit, per anar a l'hostal, a la taverna.
Els anys passen molt de
pressa, el 1792, Antoni Josep Cavanilles ens parla de l'existència de cinc fàbriques
d'aiguardent a Llíria (3).
En 1879 Escolano i Perales,
a la seua "Historia de Valencia" eleva a dotze la presència d'aquestes
fàbriques a la nostra ciutat, en són moltes si tenim en compte que parlem d'una
localitat de 9.200 habitants, parlem, doncs, d'un sector econòmic rellevant i
molt arrelat a la societat edetana del moment.
Algunes de les fàbriques o
destil·leries destinaven una part de la producció al consum presencial.
Josep Duran (4) fa
referència a certs comerços on es venen licors al detall i de forma presencial,
ens descriu el mobiliari; "uns senzills tamborets de corda i fusta de
morera, sense respatller i una tauleta de zinc, al voltant de la qual els
clients jugaven al truc, bevien vi en barrals i menjaven cacau".
En aquests establiments, a
part del consum presencial, s'hi venia al detall, entrant en competència amb la
venda de vi al "ramet", que s'hi feia en domicilis particulars; s'hi
deia així perquè en aquestes cases s'hi posava un ramet, unes branques de
garrofera sobre la porta d'entrada, fent-lo servir de motiu publicitari del
punt de venda, sempre d'excedents, de la mateixa producció.
 |
| Els trulls de la Cooperativa i Sant Francesc per darrere |
També s'hi venia vi al
detall a la Cooperativa Vinícola de Llíria, més coneguda com "La Campesina".
També al detall s'hi venia
vi a "Ca Pedrola", (5) que en realitat despatxava als Trulls de
Gandia, situats al lloc on hui en dia s'hi troba el supermercat Mercadona del
Pla de l'Arc.
 |
| Dalt de les Escoles, els trulls de Gandia |
José Maria Pedrola Rodilla
el propietari d'una tenda d'adobs químics situada al carrer Duc de Llíria, molt
popular a la comarca.
Molt emprenedor, José Maria treballava també per al propietari dels trulls de Gandia, i va ser el "causant" del naixement de la marca "Castillo de Liria", que s'hi va adoptar per un consell seu, hui en dia s'hi exporta arreu del món.
 |
| La Unió per la part del cinema, Ca Pedrola i al fons els trulls de Gandia |
La venda de licors,
especialment d'aiguardent és d'ús molt tradicional a la rebosteria lliriana;
congrets, pastissets de Nadal i rotllets el tenen com un dels seus ingredients.
També se'n fa ús al
"herberet" de Llíria, en aquest cas mesclat amb rabet de gat, romer,
tomello mascle i raïm de pastor, que a Llíria es coneix com a raïm de pardalet.
A les aiguardenteries s'hi
venia habitualment vi ranci, que es feia servir per a les dones durant el
període de recuperació posterior al part.
Tal com podem apreciar, el món de la indústria licorera i de la fabricació de licors casolans a Llíria va estar associada a l’ús d’una certa diversitat de plantes, entre elles destacarem una, el donzell (Artemisia absinthium) que «conjuntament (6) amb anís i diverses herbes, es destil·lava per obtenir-ne un licor que era moda al final del segle XIX i principis del XX. Aquesta beguda, posada de moda pel seu consum a París, ciutat on l’absenta apareix vinculada fins i tot a algun episodi de novel·les de temàtica policial. Era considerada pels grecs com la beguda dels Déus, inspiradora dels artistes (7) i de la gent bohèmia, produeix uns efectes narcòtics, letals si se’n abusa i se’n perllonga el consum».
J. J Adrià ens parla (8), d'Enrique Blat, emprenedor llirià, gendre de la viuda de Paulino Civera, que va ser propietària d'una taverna a Llíria a les primeres dècades del segle XX.
En aquesta taverna s'elaborava un anís molt popular, "El
Vencedor", de 44 graus, de graduació superior a la normal, de 34.
Enrique i el seu germà, Vicent, obriren una fàbrica
de licors a Veneçuela, a Caracas, on van crear una marca per als productes que
elaboraven que es deia "La Cervantina", i que compartia nom amb
altres productes de fabricació pròpia, com ara les conserves elaborades a la
fàbrica que tenien a Llíria.
Amb el temps les velles
aiguardenteries començaren a decaure, a causa de la competència amb els bars i
els canvis en els gustos per part de les noves generacions.
Ja ningú se'n recorda de les velles aiguardenteries, encara que de tant en tant ens trobem amb sorpreses, com ara la recuperació del vell panell publicitari de "Ca la Viuda".
Carles Asensi se'n fa ressò
a un article publicat a la pàgina de Facebook "Llirianismes":
"durant les acaballes del segle XIX i principis del XX, dins del procés
d'industrialització ibèric, Llíria va ostentar nombroses destil·leries que
s'uniren a les existents des de segles passats.
Una d'aquelles destil·leries
més conegudes era la d'Antònia Civera, que posteriorment es coneixeria com a Ca
la Viuda, atés que a la mort del seu propietari, Mariano Civera la seua vídua
va heretar el negoci. Posteriorment el regentaria la filla d'ambdós, Antònia
Civera, a les que de malnom se'ls quedà "les de la viuda".
La seua particular ubicació
en els voltants d'un dels camins més transitats per la gent que anava a la
muntanya a treballar; llauradors, fornillers, tenien el costum d'acudir a
socialitzar entre copeta i copeta, en un món on la vida es feia al carrer,
aprofitaven la parada per a beure les cavalleries a l'abeurador del Molí de
L'Om, encara hui existent a un centenar de metres de distància, es tractava
d'un temps en què l'oci era una activitat col·lectiva i en què la televisió
encara estava distant d'atrapar a la gent i mantenir-la en captiveri.
 |
| Séquia Major i l'abeurador del Molí de L'Om |
Quines converses
s'escoltarien a les tavernes entre glops d'aiguardents, conyacs, cassalles,
vins i absentes!!!
De Ca la Viuda resta encara
el panell ceràmic publicitari, que ha estat netejat després de dècades ocult
per cartells propagandistics, un panell que devia ser bé de rellevància local i
que esdevé l'últim testimoni físic de la indústria licorera lliriana.
També podem trobar
referències a les destil·leries a les pàgines publicitàries dels llibres de festes
de Sant Miquel, que podeu trobar a la pàgina web de la biblioteca
municipal".
 |
D’un llibre de festes de les Alcubles de 1963 |
Junt a "Destilerias
Julio Embuena" que estava situat al carrer del Camí Ample, l'establiment
més longeu d'aquestes característiques a Llíria fou el conegut com a "Ca
Gostinet", regentat per la família Faubel, coneguts com "els
sastres", nissaga de bodeguers amb una llarga trajectòria a la nostra
ciutat, els sastres hi han mantés la tradició i els secrets de l'elaboració de
diversos licors a les seues destil·leries.
S'hi han dedicat de sempre a
aquest tipus de negoci, regentant diversos establiments; a la part d'Avall,
carrer d'Abriat Cantó, Sant Miquel...
A aquesta família pertany
Tino Faubel, l'únic bodeguer de Llíria encara en actiu, manté obert el seu
comerç "Ca Tino" al carrer Duc de Llíria, no és ja la típica taverna on es consumia de
forma presencial, però sí que s'hi pot adquirir una gran diversitat de begudes.
Referències esmentades a l’article:
(1) Anònim, transcrit per Josep Durán al llibre «Perfiles,glosas,siluetas de mi tierra,» no obstant, atribueix l’autoria a Francesc Porcar, prohom edetà molt popular durant les primeres décades del del segle XX. (pag. 106,cap XVI)
(2) Citat del llibre «El finestral Gòtic», obra de l’historiador llirià Josep Antoni Llibrer Escrig (pag 256, cap. V)
(3) Josep Maria Jordan Galduf: «Gent de Llíria, economia i societat d’un cap comarcal del País Valencià», (pag.41, cap II)
(4) Josep Duran. «Perfiles, siluetas, glosas de mi tierra» (pag. 29, cap. II)
(5) Informació aportada per Josep Maria Pedrola Cubells
(6) Manolo Sánchez: Les Carnestoltes de Llíria, la celebració dels humils. (pag. 17, cap XIII)
(7)
Daniel Climent Giner: El donzell, de Hamlet a Txernòbil, revista Espores
(8) Joan J. Adrià, Josep M. Jordán i Ramiro Reig: “L'atzarosa vida d'Enrique Blat” (Un empresari republicà del Camp del Túria. 1879-1951)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada