25 de maig 2021

De Caraucla a la beguda dels Déus: la tradició licorera a Llíria

 «La fama del nostre vi

fon gran en l’antiga Roma

ja Tito Livi alabava

lo bon vi vell de Laurona»

(anònim) (1)

Ha plogut molt des dels temps en què els ibers feien servir els trulls del Castellet de Bernabé, de la Monravana... Els edetans de l'època romana feien sacrificis amb vi per obtenir-ne els favors dels déus protectors de la llar, dels manes...

Al llarg del segle XV el justícia de la vila de Llíria anota una diversitat de denúncies comeses pels veïns d'aquesta localitat, entre elles algunes referents (2) a aldarulls ocorreguts als "hostals" (tavernes), denúncies relacionades amb el tema que ens ocupa en aquest article.

El Sano a la plaça Major

Les més interessants són les que ens parlen de Caraucla, un personatge del moment, denunciat dues vegades per participar en baralles ocorregudes a la taverna, en una de les quals resulta ferit de navalla.

A la documentació se'ns fa una descripció de la funció social de les tavernes. A elles acudiran, majoritàriament, llauradors pobres, menestrals, i resta d'oficis que podem situar als estrats més necessitats de la societat.

Els dies de festa, després de missa, els rics aniran a caçar i, se suposa, a altres actes sols permesos a la gent amb un bon nivell econòmic.

Els pobres aprofitaran el dia per a netejar o posar a punt les eines de treball; per a fer llata, o com ja hem dit, per anar a l'hostal, a la taverna.

Els anys passen molt de pressa, el 1792, Antoni Josep Cavanilles ens parla de l'existència de cinc fàbriques d'aiguardent a Llíria (3).

En 1879 Escolano i Perales, a la seua "Historia de Valencia" eleva a dotze la presència d'aquestes fàbriques a la nostra ciutat, en són moltes si tenim en compte que parlem d'una localitat de 9.200 habitants, parlem, doncs, d'un sector econòmic rellevant i molt arrelat a la societat edetana del moment.

Algunes de les fàbriques o destil·leries destinaven una part de la producció al consum presencial.

Josep Duran (4) fa referència a certs comerços on es venen licors al detall i de forma presencial, ens descriu el mobiliari; "uns senzills tamborets de corda i fusta de morera, sense respatller i una tauleta de zinc, al voltant de la qual els clients jugaven al truc, bevien vi en barrals i menjaven cacau".

En aquests establiments, a part del consum presencial, s'hi venia al detall, entrant en competència amb la venda de vi al "ramet", que s'hi feia en domicilis particulars; s'hi deia així perquè en aquestes cases s'hi posava un ramet, unes branques de garrofera sobre la porta d'entrada, fent-lo servir de motiu publicitari del punt de venda, sempre d'excedents, de la mateixa producció.

Els trulls de la Cooperativa i Sant Francesc per darrere

També s'hi venia vi al detall a la Cooperativa Vinícola de Llíria, més coneguda com "La Campesina".

També al detall s'hi venia vi a "Ca Pedrola", (5) que en realitat despatxava als Trulls de Gandia, situats al lloc on hui en dia s'hi troba el supermercat Mercadona del Pla de l'Arc.

Dalt de les Escoles, els trulls de Gandia

José Maria Pedrola Rodilla el propietari d'una tenda d'adobs químics situada al carrer Duc de Llíria, molt popular a la comarca.

Molt emprenedor, José Maria treballava també per al propietari dels trulls de Gandia, i va ser el "causant" del naixement de la marca "Castillo de Liria", que s'hi va adoptar per un consell seu, hui en dia s'hi exporta arreu del món.

La Unió per la part del cinema, Ca Pedrola i al fons els trulls de Gandia

La venda de licors, especialment d'aiguardent és d'ús molt tradicional a la rebosteria lliriana; congrets, pastissets de Nadal i rotllets el tenen com un dels seus ingredients.

També se'n fa ús al "herberet" de Llíria, en aquest cas mesclat amb rabet de gat, romer, tomello mascle i raïm de pastor, que a Llíria es coneix com a raïm de pardalet.

A les aiguardenteries s'hi venia habitualment vi ranci, que es feia servir per a les dones durant el període de recuperació posterior al part.

Tal com podem apreciar, el món de la indústria licorera i de la fabricació de licors casolans a Llíria va estar associada a l’ús d’una certa diversitat de plantes, entre elles destacarem una, el donzell (Artemisia absinthium) que «conjuntament (6) amb anís i diverses herbes, es destil·lava per obtenir-ne un licor que era moda al final del segle XIX i principis del XX. Aquesta beguda, posada de moda pel seu consum a París, ciutat on l’absenta apareix vinculada fins i tot a algun episodi de novel·les de temàtica policial. Era considerada pels grecs com la beguda dels Déus, inspiradora dels artistes (7) i de la gent bohèmia, produeix uns efectes narcòtics, letals si se’n abusa i se’n perllonga el consum».

JJ Adrià ens parla (8), d'Enrique Blat, emprenedor llirià, gendre de la viuda de Paulino Civera, que va ser propietària d'una taverna a Llíria a les primeres dècades del segle XX.

En aquesta taverna s'elaborava un anís molt popular, "El Vencedor", de 44 graus, de graduació superior a la normal, de 34.

Enrique i el seu germà, Vicent, obriren una fàbrica de licors a Veneçuela, a Caracas, on van crear una marca per als productes que elaboraven que es deia "La Cervantina", i que compartia nom amb altres productes de fabricació pròpia, com ara les conserves elaborades a la fàbrica que tenien a Llíria.

Amb el temps les velles aiguardenteries començaren a decaure, a causa de la competència amb els bars i els canvis en els gustos per part de les noves generacions.

Ja ningú se'n recorda de les velles aiguardenteries, encara que de tant en tant ens trobem amb sorpreses, com ara la recuperació del vell panell publicitari de "Ca la Viuda".

Carles Asensi se'n fa ressò a un article publicat a la pàgina de Facebook "Llirianismes": "durant les acaballes del segle XIX i principis del XX, dins del procés d'industrialització ibèric, Llíria va ostentar nombroses destil·leries que s'uniren a les existents des de segles passats.

Una d'aquelles destil·leries més conegudes era la d'Antònia Civera, que posteriorment es coneixeria com a Ca la Viuda, atés que a la mort del seu propietari, Mariano Civera la seua vídua va heretar el negoci. Posteriorment el regentaria la filla d'ambdós, Antònia Civera, a les que de malnom se'ls quedà "les de la viuda".

La seua particular ubicació en els voltants d'un dels camins més transitats per la gent que anava a la muntanya a treballar; llauradors, fornillers, tenien el costum d'acudir a socialitzar entre copeta i copeta, en un món on la vida es feia al carrer, aprofitaven la parada per a beure les cavalleries a l'abeurador del Molí de L'Om, encara hui existent a un centenar de metres de distància, es tractava d'un temps en què l'oci era una activitat col·lectiva i en què la televisió encara estava distant d'atrapar a la gent i mantenir-la en captiveri.

Séquia Major i l'abeurador del Molí de L'Om 

Quines converses s'escoltarien a les tavernes entre glops d'aiguardents, conyacs, cassalles, vins i absentes!!!

De Ca la Viuda resta encara el panell ceràmic publicitari, que ha estat netejat després de dècades ocult per cartells propagandistics, un panell que devia ser bé de rellevància local i que esdevé l'últim testimoni físic de la indústria licorera lliriana.

També podem trobar referències a les destil·leries a les pàgines publicitàries dels llibres de festes de Sant Miquel, que podeu trobar a la pàgina web de la biblioteca municipal".

D’un llibre de festes de les Alcubles de 1963


Junt a "Destilerias Julio Embuena" que estava situat al carrer del Camí Ample, l'establiment més longeu d'aquestes característiques a Llíria fou el conegut com a "Ca Gostinet", regentat per la família Faubel, coneguts com "els sastres", nissaga de bodeguers amb una llarga trajectòria a la nostra ciutat, els sastres hi han mantés la tradició i els secrets de l'elaboració de diversos licors a les seues destil·leries.

S'hi han dedicat de sempre a aquest tipus de negoci, regentant diversos establiments; a la part d'Avall, carrer d'Abriat Cantó, Sant Miquel...

A aquesta família pertany Tino Faubel, l'únic bodeguer de Llíria encara en actiu, manté obert el seu comerç "Ca Tino" al carrer Duc de Llíria, no és ja la típica taverna on es consumia de forma presencial, però sí que s'hi pot adquirir una gran diversitat de begudes.

La seua presència ajuda a mantenir una llarga tradició, que és part de la nostra cultura que ens ha acompanyat de segles. 

Amb un colpet de cassalla s'acomiadem de vosaltres amb la veu i música Naiet Cirerer:


Manuel Sànchez Vidagany - Carles Asensi Torres

Referències esmentades a l’article:

(1) Anònim, transcrit per Josep Durán al llibre «Perfiles,glosas,siluetas de mi tierra,» no obstant, atribueix l’autoria a Francesc Porcar, prohom edetà  molt popular durant les primeres décades del del segle XX. (pag. 106,cap XVI)

(2) Citat del llibre «El finestral Gòtic», obra de l’historiador llirià Josep Antoni Llibrer Escrig (pag 256, cap. V)

(3) Josep Maria Jordan Galduf: «Gent de Llíria, economia i societat d’un cap comarcal del País Valencià», (pag.41, cap II)

(4)  Josep Duran. «Perfiles, siluetas, glosas de mi tierra» (pag. 29, cap. II)

(5)  Informació aportada per Josep Maria Pedrola Cubells

(6)  Manolo Sánchez: Les Carnestoltes de Llíria, la celebració dels humils. (pag. 17, cap XIII)

(7) Daniel Climent Giner: El donzell, de Hamlet a Txernòbil, revista Espores

(8) Joan J. Adrià, Josep M. Jordán i Ramiro Reig: “L'atzarosa vida d'Enrique Blat” (Un empresari republicà del Camp del Túria. 1879-1951)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada