30 de setembre 2021

De gaiatos i versos, fira de Sant Miquel de Llíria

Ja s'acosta Sant Miquel,
aquell que li fan les barres.
Jo menjaria torrons, Miquel
si tu me'n donares.

La fira de Sant Miquel de Llíria és una de les més antigues i arrelades al nostre calendari festiu del País Valencià. Es va instituir el 1446, sota la regència de Joan II, germà d'Alfons el Magnànim, mitjançant privilegi reial. Amb aquest decret la corona buscava la dinamització de l'economia d'una vila reial que calia enfortir fixant i augmentant la població de caràcter cristià, donada la importància estratègica del castell i la vila de Llíria, molt propera a la frontera amb Castella, envoltada d'una població de caràcter morisc i molt propera també a la ciutat de València.

El privilegi reial donava protecció a tothom que participés en la fira, que començaria el mateix dia de Sant Miquel i finalitzaria quinze dies després, encara que amb el temps s'hi va establir la famosa vuitava, dies que durava la festa oficial estricta.

De caràcter agrícola i ramader, va convertir-se en un referent econòmic tant en l'àmbit del Camp del Túria com d'altres comarques veïnes, especialment els Serrans, l'Alt Palància i el Racó d'Ademús, que troben a la fira de Sant Miquel de Llíria un punt de venda molt important per als seus productes.

Aquestes mercaderies eren adquirides per una multitud procedent, sobretot, de l'Horta i la ciutat de València, i es complementava amb la visita al Santuari de Sant Miquel, amb la intenció de pregar per obtenir solució a problemes de salut, treball, etc.


Així doncs, la fira de Sant Miquel ha anat celebrant-se, com ja hem indicat, des del segle XV fins a l'actualitat, amb les inevitables interrupcions o canvis de data per motius de força major; epidèmies, guerres o catàstrofes naturals.

D'aquesta manera va succeir el 1890, amb l'epidèmia del còlera, motiu pel qual les festes se celebraren del 26 d'octubre al 2 de novembre. No s'hi van celebrar, com sembla obvi, durant l'última guerra civil. La tempesta de 1949, on la vespra de Sant Miquel, dia de la baixada, s'hi va abatre sobre Llíria una tempesta d'aigua, vent i pedra on es van assolir els 165 litres en dues hores.

L'última calamitat que n'ha impedit la celebració de la fira i la festa de Sant Miquel ha estat l'epidèmia de la covid-19, durant els anys 2020 i 2021.

Adéu Sant Miquel de Llíria I les beates també.
Que jo me'n vaig a València I no sé si tornaré

Un dels aspectes, en la meua opinió, més interessants de la Fira, és l'antiga relació entre els productes lliurats i els diversos punts del nucli urbà de Llíria on s'exposaven als possibles compradors; la plaça dels gaiatos, a l'actual carrer de la Puríssima, un cas paradigmàtic d'aquesta simbiosi entre espai urbà i producte oferit; gaiatos, per descomptat, però també forques, mànecs d'aixada i diverses eines per al camp. Els gaiatos llirians, molt populars entre els pelegrins que hi assistien a la fira, tenien uns trets particulars característics; es pintaven de roig, groc i negre, en forma d'espiral, encara que identificat amb Llíria, procedia en realitat de l'Alt Palància i la fusta utilitzada era la del popular lledoner. Amb el temps la venda de gaiatos s'hi va passar a celebrar a la Plaça Major, als voltants de l'església de l'Assumpció.


Una bona mostra de popularitat dels gaiatos llirians entre els pelegrins de l'Horta de València la trobem a algunes novel·les de Blasco Ibáñez, entre elles "Arroz i tartana".

Diu la dita popular que:
"tot lo món va molt ufà,
amb el seu garrot llirià"

La fira de bestiar s'hi celebrava a la plaça del Calvari, coneguda hui encara per "la plaça dels burros" i també la fira dels bous als voltants de l'actual calvari que dóna accés a l'ermita de Santa Bàrbara.

Fins a 1905 s'hi celebrava un mercat de compravenda de porcs per part de diversos porquers, entre ells alguns transhumants, procedents de Morella, hi tenia lloc a la plaça de Ripoll, encara que amb el temps s'hi va traslladar a la plaça de Partidors.

Aquestes fires de ramat eren, en el seu temps, molt populars, molts comerciants i tractants que proveïen de ramats els llauradors i carnissers de l'Horta de València feien els seus negocis a la fira de Llíria.

Al llarg del segle XX, totes les activitats van quedar concentrades al centre de la ciutat, Plaça Major i voltants, tenint cada vegada més protagonisme el model de fira d'atraccions, que és actualment el majoritari.

Això no obstant, durant molts anys, la fira de Sant Miquel va mantenir una oferta de productes relacionats amb les necessitats de la societat del moment, encara molt lligada al món rural tradicional; ramals, espardenyes, graneres, cabassos, sàrries, i altres productes artesanals relacionats amb l'espart i la palma.

A Llíria xiquets
a Llíria se n'anirem,
i baix d'una garrofera
la paella ens menjarem.

Hi havia faixers, ferrers, parades on llauradors venien l'excedent de la collita, ocupaven l'espai de la fira, en aquest cas també era costum vendre productes a la porta de les cases particulars, especialment si aquestes cases estaven situades en punts de pas dels pelegrins.

En temps més recents altres productes com els joguets varen guanyar popularitat, especialment entre els xiquets i les xiquetes que esperàvem ansiosos veure col·locats els barracons, que portaven la il·lusió en forma de regals, que generalment es feien els últims dies de fira, ja que, segons els nostres pares, eixos dies eren més barats. També existia la tradició, que va perdurar fins als primers anys setanta del segle passat, de vendre te de roca a la costera de Sant Miquel per part dels xiquets dels barris més propers al Santuari, els diners que s'hi obtenien es gastaven en les atraccions i paradetes de la fira; especialment populars eren les del tir, cotxes de xoc, nòria, etc. De tant en tant, però, els barracons de joguets patien les conseqüències de la peculiar climatologia de la zona, sent arrossegats per la virulència d'alguna tempesta.

Manolo Sànchez, amb el seu germà Pepe, a la Fira de 1968 a Partidors
Un dels aspectes que més han ajudat a la popularitat de la fira de Sant Miquel de Llíria ha estat el gastronòmic; les coques de sagí, els torrons, les peladilles de Casinos, les bresquilles, les anous, les pomes, les figues seques, les magranes, productes procedents tant de Llíria i el Camp de Túria com de contrades llunyanes el Racó d'Ademús.

Sobre els embotits de Llíria conta Josep Durán una anècdota ben sucosa sobre els objectius que motivaven la visita continuada, any rere any, d'un veí del Grau de València, d'ideologia d'esquerres i poc amiga dels pelegrinatges religiosos, que va ser preguntat a què es devia la seua visita habitual al llarg dels anys, la resposta del qual va ser "és que fan unes llonganisses molt bones".

Un fet ben cridaner per a qualsevol visitant que pujarà al Santuari, com ja hem dit, pas previ abans d'anar a la fira era, sens dubte, la gran quantitat de gent pobra que aprofitava l'avinentesa per a demanar almoina, sembla que alguns d'aquests pobres es fregaven les llagues amb una planta, la vidiella, per obrir les ferides i que aquestes tingueren un aspecte encara més penós, tractant de moure així la intenció dels pelegrins cap a la pietat.

Durant el primer terç del segle XX i relacionat amb aquest fenomen de la mendicitat a Llíria trobem un personatge conegut com a Totana. Natural d'aquesta localitat, per culpa d'un accident o malaltia, patida durant la seua joventut, va quedar impedit per a fer treballs que requeriren un esforç físic motiu pel qual es va dedicar a la mendicitat muntat en una caixa tirada per quatre gossos. Va recórrer d’aquesta manera les terres limítrofes d'Aragó i Castella durant molts anys, així i tot no va faltar habitualment a la fira de Sant Miquel.

Aquest fenomen, i el dramatisme que mostrava, ja era inherent a la peregrinació i impactava en la consciència de molts visitants que accedien al Santuari, alguns de molt il·lustres, com ara el poeta Vicent Andrés Estellés, que va deixar escrita la seua experiència en diversos versos, alguns dels quals transcrivim per a tancar aquest treball.

Enyore coses que voldria amb mi:
La companya d'uns records, perduts.
Claustre lunar de Rocafort, retaule de Borbotó,
pati malmés de Burjassot, magranes, pomes de Llíria.

Misser Garcia Lorca
va arribar aquell dia.
Pulcres ales d'arcàngel i de malenconia,
em duia una magrana de Sant Miquel de Llíria.

Hem d'anar a Sant Miquel
el dia de la vuitava,
les xulles en les brases
després el te de muntanya...

Manuel Sànchez Vidagany 

(Vídeo gravat per Miquel Izquierdo Fabra)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada